EL  PEIX RAMONET  I EL RIU TER

Voleu saber la història del peix Ramonet? Voleu que us l’expliqui?
Veureu. La historia del peix Ramonet comença en una muntanya. Una muntanya molt, molt alta. Una muntanya ampla com la falda d’una mare vestida amb una faldilla d’avets negres i clapejada de focs de tardor: faigs ¡ blades tan vermells que semblen encesos. Més amunt, res. Roques i herba cuita colgada de neu. La neu sembla escuma, sembla gelat de nata.
En aquesta muntanya, l’aigua fa el seu camí. Aquí en aquesta muntanya hi neix el riu, un riu que de primer és petit, molt petit. Es tant petit que encara no Li diuen riu, II diuen rierol.
Doncs justament aquí quan el nu encara no té nom, aquí va néixer el nostre amic, el peix Ramonet. De ‘primer era un peixet molt, molt petit, però de seguida va començar a nedar i a menjar mosques i petits animalons que queien a l’aigua.
A en Ramonet li agradava molt de viure en aquesta muntanya ¡ en aquest riu. L’aigua era freda ¡ neta com la neu que es posava a la boca i que se li desfeia a poc a poc. De seguida en Ramonet es va fer molt amic amb aquell riu: jugava amb les pedres i es deixava gronxar per les petites onades que lliscaven avall, sempre avall, avall...
Un bon dia en Ramonet es va fer una pregunta: Si tota aquella aigua anava cap aval!, a on devia anar a parar? i tot seguit va decidir preguntar-li al riu. Ho va fer amb una cançó que deia:
Riera dolça i lenta:
on vas avui matí?
I el riu que a vegades també li deien riera va contestar
Jo vaig aval! sens pressa
seguint el meu camí
Llavors el riu li va explicar:
- Sóc el riu Ter ¡ aviat deixaré enrera la muntanya. Els pollancres sempre
m’acompanyen i també els bedolls, amb l’escorça negra i blanca ¡ les fulles
grogues que es gronxen damunt de la meva aigua. Em vols acompanyar?
i en Ramonet de seguida va dir que sí.
l va ser així que en Ramonet va començar a viatjar amb el nu aval!, aval!!
Quan en Ramonet es cansava es parava en alguna petita bassa o en un gorg i II agradava de tornar a cantar la cançó.
Riera dolça...
A més passava una cosa molt curiosa: a mesura que anava baixant el riu cada cop era una mica més gran, cada cop tenia més aigua.
La mare muntanya quedava lluny. A vegades el riu i en Ramonet s’enyoraven una mica quan veien la muntanya tota mudada amb la caputxa blanca de la neu. Ara, però havien fet unes amigues noves. S’estaven quietes, com els arbres, ¡ quan respiraven treien uns cargolins de fum: eren les cases de pagès. A les cases de pagès els agrada estar a prop del riu.
I sabeu què passa quan s’ajunta una casa i una altra casa? quan s’ajunten moltes cases? Doncs que Llavors tenim un poble.
El riu Ter i en Ramonet varen arribar a un poble!
En aquell poble hi havia una escola ¡ en aquesta escola hi havia uns nens. En Ramonet va començar a sentir rialles i crits. Eren els nens que sortien de l’escola ¡ se’n anaven a jugar al parc. Era un parc que hi havia vora del riu. Aquells nens i nenes es varen posar a jugar a pilota i s’ho passaven molt divertit.
Però hi va ayer un cap que un nen sense valer la va tirar molt fort i.. la pilota va anar a parar al mig del riu. Tots els nens i nenes es varen quedar a la vora molt tristos perquè no arribaven a poder agafar la pilota. Ho van provar de totes les maneres possibles: amb un pal molt llarg, tira pedres, etc. No hi havia manera de fer acostar la pilota. Un nen va agafar una pedra molt grossa i va dir:
- Ara veureu com la faig venir!
I xafff va tirar la pedra al riu , just a la vora d’en Ramonet que s'havia acostat per veure què passava
- Ei,! va cridar en Ramonet
- Oh! Que ho heu sentit? — va dir una nena- S’ha sentit un crit que venia de l’aigua. Quina cosa més estranya! Què hi ha algú?- va cridar.
- Es clar que hi ha algú! Hi sóc jo!- va dir en Ramonet.
- Mireu, mireu, és un peix! — va dir un nen és un peix!
- Oh! Quin peix més bonic!- van dir els altres.
- A veure si vigileu una mica, que ha anat de ben poc que no mésclafeu contra la roca!- va dir en Ramonet que encara estava molt enfadat.
- Ui! Perdona’m- va dir el nen que havia tirat la pedra. No et volia pas fer mal. Jo no ho sabia que eres aquí ¡ Em perdones?
- Està bé! D’acord et perdono. Un altre dia vigila més. Però a veure, em voleu dir què us passa?
- Ah! És la pilota. Ui! La pilota- van cridar tots a la vegada. La pilota!!
i és que resulta que mentre estaven tot xerrant, xerrant, la pilota havia lliscat avall, avall... El riu se l’havia emportat! Els nens es van posar a plorar ¡ cridaven:
- La pilota, volem la pilota!
Aleshores en Ramonet va nedar molt depressa , molt depressa fins que va atrapar la pilota i així amb la boca la va acostar a la vora del riu ¡ els nens hi van anar ¡ la van agafar. Des de llavors els nens i el peix Ramonet es van fer molt amics ¡ cada dia, quan sortien de l’escola l’anaven a veure. En Ramonet i va dir al riu:
- Saps què? Em sembla que em quedaré una temporada en aquest poble, amb els meus amics, els nens.
i així ho va fer. En Ramonet va ensenyar als nens la cançó de la riera ¡ cantaven tots plegats:
“Riera dolça i lenta...
A vegades, jugaven a pilota i la tiraven al riu expressament perquè en Ramonet també hi pogués jugar ¡ els hi acostés a la vora. S’ho passaven molt bé!
Però un dia... va passar una desgràcia molt grossa! Voleu que us expliquí? Si?
Doncs resulta que en aquell poble hi vivia un home que era molt, molt brut, molt brut i deixat. Sempre ho tirava tot per terra: els papers, les bosses de plàstic, les cigarretes, tot. Era molt brut. Dones bé, aquest home tenia una fàbrica. Tota la fàbrica estava feta un fàstic! No la netejava mal! Tot per allà terra de qualsevol manera... Com que hi havia tanta porqueria ja no s’hi podia donar un pas. Un dia es va dir:
- Uf! Hauré de netejar una mica la fàbrica! Però em fa una mandra! UI quina mandra que tinc! Què en faré de tota la porqueria? A on la tiraré? Al! Quina mandra. . .- Espera!- va dir de sobte- Tinc una idea! Posaré un tub i faré que tota la porqueria vagi a parar al riu i quan sigui al riu l’aigua ja se l’emportarà! Genial! Sóc genial! Quina idea més bona que he tingut!
Així ho va fer. Va posar una tuberia al costat de la fàbrica ¡ tota la porqueria que li feia nosa l’anava tirant per aquell tub i anava a parar al riu.
Però és clar, sabeu què va passar aleshores?
Dones va passar que l’aigua del riu es va anar embrutant, embrutant, cada vegada estava més bruta. feia un fàstic! i feia una pudor! Era una cosa horrorosa!
Els nens de seguida van sentir la pudor:
- Ecs! Quina pudor que fa el riu! No es pot aguantar! Marxem, marxem... !- I tots se’n van anar cap a casa seva. Tots menys una nena. Una nena que va pensar:
- En Ramonet! Com deu estar amb aquesta pudor que fa l’aigua?. Ramonet! Ramonet!- Va cridar. Però ningú contestava.
- Ramonet! Ramonet!
Res. No se sentia res per enlloc. Només aquella pudor tan insoportable. Aquella nena s’havia de tapar el nas perquè no podia resistir. I en Ramonet no era enlloc! immediatament va córrer cap al poble i va anar a buscar els seus amics i les seves amigues i els hi va explicar:
- En Ramonet s’ha perdut. L’he cridat moltes vegades ¡ no em contesta! Em fa por que I deu passar alguna cosa! L’hem de buscar! Va veniu tots!
Així ho van fer. Tots els nens i nenes van tornar al riu i, tot i que tela molta pudor van anar buscant en Ramonet. Anaven mirant per tot arreu... Fins que per fi, un nen el va trobar,...
- Ja el veig, ja el veig, veniu va cridar.
- Ramonet què et passa? Contesta!
- Estàs malalt. Segur!- Va dir un nen_ Mireu quina mala cara que fa! Està ben malalt. Es morirà
- Jo no vull que es mori! -Va cridar un altre nen més petit — No vull que es mori!
- L’hem de salvar- Va dir una nena gran- Ja sé com ho farem
Van córrer molt depressa fins a casa seva i van agafar una galleda. Van omplir la galleda d’aigua neta de l’aixeta i van tornar corrents fins al riu. Aleshores van agafar en Ramonet i el van posar dins la galleda.
- Uf! — Va dir en Ramonet de seguida- Que bé! Aigua neta. Quin gust! És que amb aquesta aigua tant bruta del riu no s’hi pot viure! Quin fàstic! No sé pas que ha passat! M’he marejat ben marejat ¡ Tot em donava voltes i de cop ¡ volta ja no vela res. M’he posat tot trist i he començat a plorar, però ningú no em sentia. Després he perdut els sentits i ja no recordo res més fins que m’he despertat aquí, a dins de la galleda. No ho entenc. No sé com pot ser que, de cop ¡ volta s’hagi embrutat tant l’aigua!
- Jo tampoc ho entenc- Va dir un nen- Això és molt estrany, ho hem d’investigar.
i així ho van fer. Van resseguir les vores del riu cap amunt tot fixant-se molt bé a on començava a embrutar-se l’aigua. Aleshores, ho van descobrir! Van veure el tub que sortia de la fàbrica d’aquell home tan brut i tota la porqueria que anava caient al riu,
- Ja està,! Ara ja ho entenem! — Van dir els nens_ Tot ha passat per culpa de la brutícia que surt per aquest tub.
i sabeu que van fer? Doncs se’n van anar a veure aquell home de la fàbrica i II van dir:
- Senyor, heu de vigilar amb el que tireu al riu! Que no ho veieu que embruteu tota l’aigua ¡ que llavors els peixos estan malalts? Home! Aneu amb més de compte
- Fora d’aquí malcriats!- Va cridà aquell home- Què us heu cregut! A mi ningú no em diu el què he de fer! Fora!, vinga fora, si no voleu que us clavi un mastegot ben fort!
i tots els nens es van escapar corrents! Es van quedar molt tristos perquè no sabien pas com fer-ho
- Això no ho podem permetre- Va dir un.
- Hem de fer alguna cosa- Va dir l’altre.
- Doncs rumiem-ho una mica! A veure si se’ns acut una solució.

Així ho van fer. Es van posar a rumiar, rumiar... fins que un va tenir una idea:
- Ja està se m’acut una cosa...
- Digues, digues... van fer els altres frisosos.
- Mireu, eh aboca tota la porqueria de la fàbrica al r, mitjançant un tub. Qi que sí?
- Si, - Van contestar tots alhora- Però digues Què podem fer?
- Hem d’anar a la fàbrica i mirar on comença aquest tub. Avui al vespre ens trobarem tots a la plaça i hi anirem. D’acord?
- Jo tinc una mica de por! i si ens atrapen?
- No veus que som molta colla, ja ens sabrem defensar.
- Si, si ho hem de fer pel nostre amic Ramonet.
Al vespre, es van trobar tots a la plaça, es van encaminar fins a la fàbrica.
Aquella hora estava tot silenciós. Van entrar a dins amb molt de compte per
investigar a on era el començament d’aquell tub.
Finalment un dels nens va dir:
- Mireu, mireu, és aquí. Uf quanta porqueria que hi tira! Ara ja sabem perquè el riu s’embruta tant.
- Però què podem fer? — Van dir tots alhora.
- Mireu, anirem a veure fins a on arriba aquest tub. A quina part del riu desemboca tota la porqueria.
Es van encaminar cap aquell indret. Un cop allà van decidir tapar el forat del tub amb papers, draps vells, cordes, etc., així tota la porqueria que baixava pel tub, no va poder sortir pel forat. Va rebufar ¡ va tornar a sortir per l’altre extrem del tub que era a la fàbrica, de tal manera que tota la brutícia va entrar dins la fàbrica i va quedar feta una porqueria.
L’endemà al matí, quan aquell home va anar a la fàbrica i va comprovar el que havia passat, es va posar molt furiós. No li va tocar cap més altra remei que netejar-ho tot . Això li va servir d’escarment i mal més va embrutar el riu. En Ramonet i els altres peixos van poder viure feliços.

David Castells